No ho veia del tot clar. Em va demanar el carnet d'identitat i va contrastar la informació amb la del passaport i la del carnet de conduir. "Com és que tens tants noms?" No sé si som ben bé els únics de tot Europa que tenim dos cognoms, el que si és cert és que per aquí el nord només en tenen un. Un cop aclarit i havent pagat la taxa de lloguer, accedeix a donar-me els claus. Som divendres, passen poc més de vint minuts de les nou del matí, tinc un vehicle i masses...masses kilometres per recórrer.
Primer destí, Viljandi (s'ha de pronunciar Viliandi). Abans d'arribar a la ciutat ens parem al llac Vörtsjärv. Inmens,el segon d'Estònia, el més gran que he vist fins aleshores. Sorra de platja, vent de component nord-oest, temperatura fresca però agradable. Els primers flaxos, aproximacions amb el zoom. Si, jo també pateixo la sindrome del turísta japonès agreujada pels components electrònics de 3era generació.
L'aigua estancada ja no dóna més de si o potser és que la conversació de després d'esmorzar s'havia quedat en punt mort. Algú la va rescatar amb una suggerència: "Per què no marxem d'aquí??"
Viljandi, a poc més de 75 km de Tartu, a uns 33km dels llacs. Petitona, acollidora, les cases de fusta, les típiques estonianes, disposades en perfecte harmonia. Les tonalitats verdes del paissatge fan la resta. I va ser aquí on vaig acomplir un dels meus propòsits del viatge a l'Europa Bàltica: entrar en una església protestant. Impactant, per no dir conmovedor. La primera imatge que em ve el cap és la de la pel·lícula Oliver Cromwell. Després recordo alguna altre cosa d'Igmar Bergam, però molt vagament. Aquelles parets tan blanques, sense cap pintura. Tampoc hi havien passadissos laterals i com no, el que més li mancaven, els confessionaris. I allà el cap em comença a donar voltes. L'esperit originari del capitalisme?? I Per què tanta austeritat?? I com afecta això a les persones?? És per això que no somriuen gaire?? El millor remei contra aquest indici d'especulació metafísica que no m'hagues reportat res no podia ser cap altre que una passejada. Tornem als paissatges gairebé monocròmics. Verd, verd i com no....verd.
Començava a ser hora d'asseure's a dinar. Entrepans, tupper ware's, llaunes de refresc. I la Natalhie em comença a nombrar el que més troba a faltar. Li contesto que jo encara no he tingut temps de pensar-hi. Menteixo????
Hora de tornar. No podem passar per el mateix camí, de fet res ens ho impedeix, però és que les ganes de veure coses que no haguem vist abans és inconmesurable.
Dissabte. Per fi, l'estartègica Narva, la última ciutat d'Estònia a escassos metres de Rússia. No agafem el camí convencional, ens desviem lleugerament per poder reseguir el llac Peisili. Increible, el segon llac més gran d'Europa. No us sé dir si era un llac o el mar. A l'horitzó l'aigua es fonia amb el cel, en teoria hi havia Rússia allà baix. Jo no hi podia veure res.
Narva, quina gran decepció. En un altre temps capdavantera, valuart de les repúbliques del socialisme real, avui és un aspectre del que va arribar a ser. Les despulles de la carcassa industrial soviètica, tota l'area metropolitana és com un cementiri del sector secundari. Rovell, marcs sense portes, vidres trencats. Aquí hi va haver molt de moviment però gairebé ningú se'n recorda.
Pel que fa a la ciutat pròpiament dita, més que la última ciutat d'Estònia és la primera de Rússia. El rus és l'idioma vehicular. Podem dividir la ciutadania en tres grups:Aturats, mafiosos o alcoholics perduts. Us ho confesso, vaig passar por.
Per passar el mal tràngol vam decidir anar a veure el bàltic, la meva segona assignatura pendent. El vaig acabar veient a Joesu i fins i tot vaig deixar que m'acariciés els peus.
El dia s'esvaïa.
Un gran moment, tant que em temo que ho recordaré sempre més.
