Nadal sense turrons

Per si no ho sabieu, el nadal l'he passat ha Otepää. Poble pintoresc a 47 KM al sud-oest de Tartu, encara més a prop de la frontera amb Rússia. Prats immensos, abres altíssims, aigua abundant. Temperatures sota zero, neu en el dia de Sant Esteve, dies curts: Estònia durant l'hivern.

La meva vida durant el nadal, lluny de tot, a l'abast de tothom. Si més no, 7 persones em van poder veure i escoltar. El wiffi és gairebé per a tot arreu. Un cop de taxi i sóc al centre del poble. Només vaig haver de buscar un bar. Demano un café, tot i que per qualsevol mediterrani seria una cosa semblant a aigua enegrida. Desparo tot el material, des de l'adaptador a la webcam passant pels auriculars. 25 minuts i 37 segons, algun que altre problema amb la webcam, fins i tot amb la persona que s'asseia a darrere meu, no ens (auto) enganyem, som mediterranis, cridem.

En el camí de tornada, al enfilar el turonet que em portava al bell mig del no-res, comença el debat intern, dos posicions enfrontades: la sensació de que estic fent aquí i la convicció de que difílment podria ser millor. De cop, em vaig adonar que des d'abans de l'estiu hi han massa condicionals a la meva vida, tans no poden ser bons. M'havia d'afanyar a buscar una conclusió, i la vaig trobar, encara que molt probablement forçada per la urgència: tot és culpa d'aquesta provisionalitat, inconsitent i esbojarrada, que em fa comptar els minuts com si fossin hores, que m'obliga a obrlidar-me de mi mateix, que m'empeny a actuar i que de cop m'astora.

does it make sense??

El silenci regna en el passadissos del Raatusse 22. Ja només hi queden unes 15 persones entre les quals m'inclueixo. Comiats, comiats i més comiats. Esperar que arribin els nous estudiants de cara el 2on semestre, però ja no serà igual. Quan ells arribin jo ja tindré la vista posada en la tornada, que de fet ja la hi tinc. Poc a poc això va perdent tot el sentit. Sona melodramàtic, fins i tot tràgic, però no us preocupeu, moltes fites ja estan acomplertes.

Quota Número 1: No he vessat ni una sola llàgrima en els més de 5 comiats,i això que tots ells han estat especialment dolorosos. No puc deixar de preguntar-me si és que el fred bàltic s'ha emportat la meva sensibilitat(??!! ). De fet, no només no puc recordar l'últim dia que vaig veure el sol brillar sinó que tampoc puc recordar l'últim dia que vaig plorar de veritat.

Quota Número 2: "Ets una de les persones més grans que mai he conegut", em va dir abans de pujar a l'autobus. Molt probablement no tregui cap excel·lent, ni tan sols un notable, cap gesta en el meu expedient acadèmic. Però he tret una matrícula. En la Universitat de les Ciències de la vida. Si, és aquí on he estat cursant diferents matèries durant aquets casi 6 mesos.

Quota Número 3: Estic acomiadant a tothom, però qui s'acomiadarà de mi??

t'he vist

Has aparegut en els meus somnis...m'has dit, amb una inusitada franquesa, que tu faries al mateix, que m'hi llençi de caps. Quan tot ja hagi passat, com tans altres cops o com per sempre (per què amagar-ho), seré capaç de veure-ho tot clar. Si mai he estat capaç de veure-ho...si mai he pogut, si mai he estat capaç....

Però, per avui millor acabar aquí, aquest tipus de reflexions no estan permeses en el país de l'ociositat perpètua.

like brothers in a hotel bed

Cap de setmana d'advent. Poc més de dos quarts i cinc de vuit. Els carrers buits. Quina buidor. Les línes de transport públic, sempre plenes a vessar només transporten ombres. Bé, no totes, la vuit, que et deixa ben bé al davant d'un dels centres comercials de les afores encara tragina transeunts. Tots carregats de bosses, tan bon punt baixen emfilen atrefegats el camí cap a casa.
Tornant cap a "casa" en Ben Gibbard no ha deixat de cantar ni per un sol moment allò de "You may tire of me, like this December sun is setting, because I'm not the one who use to be"...
Una revelació???
Qui sap

El que estic deixant enrere

La hanseàtica Tartu ja està tot empastifada de llums i altres decoracions nadalenques. Quin fàstic. Bé, potser és una manera de suplir la manca de llum que en les darreres setmanes està arribant a uns límits insospitables. No recordo quan va ser la última vegada que vaig veure el sol. En part també és culpa meva. Estic vivint de nits i els dies són molt curts.

Però tornant a on anava. Hi vaig pensar, sempre miro de tenir-ho tot present, càlculs anticipatoris que pretenen congelar qualsevol emoció. Em vaig dir a mi mateix: "les decoracions nadalenques marcaran l'inici del compte enrere". I és ben cert, ja he passat l'ecuador de la meva estada. Només em queda aprofitar al màxim el temps.

Yes, I'm a long way from home

Avui fa tres mesos justos que vaig arribar aquí, el que vol dir que em queda menys, d'alguna manera comença la recta final. Les primeres obligacions acadèmiques comencen a marcar la meva agenda. Algunes de les quals ja les he sortejat sense massa gràcia, tot s'ha de dir. I ara mateix estic escrivent aquestes línies, amb la webcam engegada, parlant amb els amics, tota la gent que he deixat enrere i que espero...més ben dit, els espero...per què potser no penso en vosaltres cada dia, però us tinc molt presents....

Per cert moltes felicitats Carles

qui apagarà aquesta espelma??

Passen pocs minuts de les deu. Des de fa no gaire més de mitja hora és pot escoltar la remor, que irradia des de tots els apartaments i es filtra pels passadissos. Qui es pot centrar en les obligacions acadèmiques enmig d'aquesta ociositat perpètua??!!...Emocions, rialles, esllavissades

Qui apagarà aquesta espelma??