fiske for älla

Fa dos dies que els raigs de sol no em desperten al matí, més que res per què des de dimecres que tot està molt tapat. No acabava de ploure, ho fa intermitentment i amb escassa intensitat. Però aquesta climatologia té un efecte invers al esperat vers el meu estat d'ànim. No m'he deprimit, ans el contrari, em passo el dia regalant somriures. Potser per què ja conec a gent de tots els països d'Europa, des d'Hongria a Bielorússia pasant per Xipre.

Sigui com sigui, ja estic passant l'estat d'impass dels primers dies. ja tinc un compte corrent al Hansapank, un tarjeta SIM amb número estonià pel mòvil....però va haver-hi un moment que, indefectiblement, va marcar el pas d'un estat a l'altre. Va ser ahir al matí, al Mämmam Café, on em vaig fumar l'últim ducados

Els primers passos

Avui ha estat el primer cop que he obert els ulls a Tartu, a l'habitació 472 de Raatusse 22. El que m'ha despertat no han estat raigs de sol que entraven per la finestra, (el dia està tapat avui) sinó el soroll de les màquines d'uns obrers de la construcció. Em pensava que això de ser un país en permanent construcció només era prerrogativa nostre. Al treure el cap per la finestra he vist que era una simple reparació.

Acabava de deixar enrere la meva primera nit com estudiant erasmus de ple dret. "Partying out", en un bar gegant on serveixen unes gerres de cervesa proporcionals a les dimensions del local. I allà doncs algu aboslutament nou per mi, gent que t'entra a la primera, amb els qui t'has d'introduir amb un idioma que no és el teu. Però t'ho has de prendre amb calma. Al cap i a la fi, és un joc d'igual a igual, ningú parteix amb avantatge. Tothom és nou al país i tothom ha vingut a fer més o menys al mateix. Crec que vaig estar a l'alçada de les circumstàncies, bàsicament per què havia assumit això.

I la meva aventura a Tartu comença a prendre forma, amb les primers personatges, en Sergio el meu company d'habitació i qui m'introdueix per tot arreu, francesos, alemanys, finnesos, polacs, txecs....

Una Europa molt jove

Tartu, la ciutat dels bons pensaments

L'eslogan que publicita Tartu com a destinació turística resa així: " Tartu, the city of the good thoughts". La segona ciutat més important d'Estònia, on he acabat arribant al voltant de la 1 d'aquest migdia.

He estat dues hores en un autobus, recorrent el 185 km que separant Tallinn de Tartu. Una línia recta com mai havia vist abans, no recordo haver traçat cap corva en tot el trajecte. I em podeu dir que a l'AP-7 tampoc hi ha cap corva pronunciada i jo us diré que si, evidentment, però és que tampoc ens em aturat en cap moment ha pagar un peatge.

La carretera travessa camps immensos, verds....molt verds, al horitzó arbredes que s'intuïen enormes i frondoses. Només hem passat per dos pobles, si arriben a això.

Se m'han obert el ulls del tot quan he vist que quedaven 10 km per arribar. Primer naus industrials aïllades, després cada cop més juntes, barrejant-se amb concessionaris d'automobils, tallers...el senyal indefectible que la ciutat estava a tocar.

I de cop, la facultat de medicina, una església ortodoxa, un centre comercial.....em faig la primera imatge de Tartu: la perfecte comunió entre modernitat i tradició, potser un miratge fruit de l'emoció. Al cap i a la fi, tampoc em preocupa tant, tinc uns qunats dies per dir-vos el què.

Un impass, Tallinn de nit

Ja hi sóc, per fi aquest blog comença a tenir sentit. Escric des de Tallinn, la capital del regne, on deixaré que s'acabi d'esvaïr aquest 28 d'Agost, el dia que he sobrevolat Europa.

Potser hauria de començar per explicar com ha estat el primer vol de la meva vida, però no crec que sigui convenient i menys aquí.

El que m'ha fet més gràcia han estat els companys de viatge, mai havia estat envoltat de tants de rossos i rosses, pell ben vermella gairebé escaldada si no ho estava del tot, alguna samarreta del Barça per els més petits i un llibre de receptes "Parar hacer Tapas" per a ella. Em costa tan descriure les fesonomies, no són del tot de l'est, tampoc escandinaus, si que tenen algu de russos però no massa o com a mínim no és el que més destaca. Qui destacava en aquell vol era jo. No en va, al abandonar l'avió l'hostessa m'ha dit: "aaadios"

Ja havia processat bastantes coses quan he decidit invertir les 3 hores i mitja llargues de vol que quedaven en "La revolucion y nosotros que la quisimos tanto" de Dany Cohn-Bendit i quan em bloquejava amb tan de perfil polític, realitats socials i divagacions en busca d'una resposta a allò que podia haver estat però que no va acabar de ser, m'evadia amb el meu reproductor mp3. Hi ha estat sonant el Garden Ruins de Calexico i d'una manera incessant, gairebé compulsiva, "Deep down" la que ja s'ha convertit en la meva cançó de comiat, almenys jo, sempre més l'associaré al meu comiat.

S'anava fent fosc. No ho era del tot quan per els altaveus ens han informat que calia preparar-se per l'aterratge. Per fi em tocat terra. S'ha tornat a sentir una veu des del circuit intern de megafonia: "Benviguts a Tallin, la temparatura és de 17 graus, el cel està tapat."

Sempre es comença des d'algun lloc

Comença l'aventura....

Estic massa espés per intentar articular algun discurs coherent....masses emocions.

Tornaré a escriuré quan estigui a 3111 km d'aquí, potser m'haurà passat tot.