dijous, de desembre 28, 2006

Nadal sense turrons

Per si no ho sabieu, el nadal l'he passat ha Otepää. Poble pintoresc a 47 KM al sud-oest de Tartu, encara més a prop de la frontera amb Rússia. Prats immensos, abres altíssims, aigua abundant. Temperatures sota zero, neu en el dia de Sant Esteve, dies curts: Estònia durant l'hivern.

La meva vida durant el nadal, lluny de tot, a l'abast de tothom. Si més no, 7 persones em van poder veure i escoltar. El wiffi és gairebé per a tot arreu. Un cop de taxi i sóc al centre del poble. Només vaig haver de buscar un bar. Demano un café, tot i que per qualsevol mediterrani seria una cosa semblant a aigua enegrida. Desparo tot el material, des de l'adaptador a la webcam passant pels auriculars. 25 minuts i 37 segons, algun que altre problema amb la webcam, fins i tot amb la persona que s'asseia a darrere meu, no ens (auto) enganyem, som mediterranis, cridem.

En el camí de tornada, al enfilar el turonet que em portava al bell mig del no-res, comença el debat intern, dos posicions enfrontades: la sensació de que estic fent aquí i la convicció de que difílment podria ser millor. De cop, em vaig adonar que des d'abans de l'estiu hi han massa condicionals a la meva vida, tans no poden ser bons. M'havia d'afanyar a buscar una conclusió, i la vaig trobar, encara que molt probablement forçada per la urgència: tot és culpa d'aquesta provisionalitat, inconsitent i esbojarrada, que em fa comptar els minuts com si fossin hores, que m'obliga a obrlidar-me de mi mateix, que m'empeny a actuar i que de cop m'astora.

dimecres, de desembre 27, 2006

does it make sense??

El silenci regna en el passadissos del Raatusse 22. Ja només hi queden unes 15 persones entre les quals m'inclueixo. Comiats, comiats i més comiats. Esperar que arribin els nous estudiants de cara el 2on semestre, però ja no serà igual. Quan ells arribin jo ja tindré la vista posada en la tornada, que de fet ja la hi tinc. Poc a poc això va perdent tot el sentit. Sona melodramàtic, fins i tot tràgic, però no us preocupeu, moltes fites ja estan acomplertes.


Quota Número 1: No he vessat ni una sola llàgrima en els més de 5 comiats,i això que tots ells han estat especialment dolorosos. No puc deixar de preguntar-me si és que el fred bàltic s'ha emportat la meva sensibilitat(??!! ). De fet, no només no puc recordar l'últim dia que vaig veure el sol brillar sinó que tampoc puc recordar l'últim dia que vaig plorar de veritat.

Quota Número 2: "Ets una de les persones més grans que mai he conegut", em va dir abans de pujar a l'autobus. Molt probablement no tregui cap excel·lent, ni tan sols un notable, cap gesta en el meu expedient acadèmic. Però he tret una matrícula. En la Universitat de les Ciències de la vida. Si, és aquí on he estat cursant diferents matèries durant aquets casi 6 mesos.

Quota Número 3: Estic acomiadant a tothom, però qui s'acomiadarà de mi??