El silenci regna en el passadissos del Raatusse 22. Ja només hi queden unes 15 persones entre les quals m'inclueixo. Comiats, comiats i més comiats. Esperar que arribin els nous estudiants de cara el 2on semestre, però ja no serà igual. Quan ells arribin jo ja tindré la vista posada en la tornada, que de fet ja la hi tinc. Poc a poc això va perdent tot el sentit. Sona melodramàtic, fins i tot tràgic, però no us preocupeu, moltes fites ja estan acomplertes.
Quota Número 1: No he vessat ni una sola llàgrima en els més de 5 comiats,i això que tots ells han estat especialment dolorosos. No puc deixar de preguntar-me si és que el fred bàltic s'ha emportat la meva sensibilitat(??!! ). De fet, no només no puc recordar l'últim dia que vaig veure el sol brillar sinó que tampoc puc recordar l'últim dia que vaig plorar de veritat.
Quota Número 2: "Ets una de les persones més grans que mai he conegut", em va dir abans de pujar a l'autobus. Molt probablement no tregui cap excel·lent, ni tan sols un notable, cap gesta en el meu expedient acadèmic. Però he tret una matrícula. En la Universitat de les Ciències de la vida. Si, és aquí on he estat cursant diferents matèries durant aquets casi 6 mesos.
Quota Número 3: Estic acomiadant a tothom, però qui s'acomiadarà de mi??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada