Ja hi sóc, per fi aquest blog comença a tenir sentit. Escric des de Tallinn, la capital del regne, on deixaré que s'acabi d'esvaïr aquest 28 d'Agost, el dia que he sobrevolat Europa.
Potser hauria de començar per explicar com ha estat el primer vol de la meva vida, però no crec que sigui convenient i menys aquí.
El que m'ha fet més gràcia han estat els companys de viatge, mai havia estat envoltat de tants de rossos i rosses, pell ben vermella gairebé escaldada si no ho estava del tot, alguna samarreta del Barça per els més petits i un llibre de receptes "Parar hacer Tapas" per a ella. Em costa tan descriure les fesonomies, no són del tot de l'est, tampoc escandinaus, si que tenen algu de russos però no massa o com a mínim no és el que més destaca. Qui destacava en aquell vol era jo. No en va, al abandonar l'avió l'hostessa m'ha dit: "aaadios"
Ja havia processat bastantes coses quan he decidit invertir les 3 hores i mitja llargues de vol que quedaven en "La revolucion y nosotros que la quisimos tanto" de Dany Cohn-Bendit i quan em bloquejava amb tan de perfil polític, realitats socials i divagacions en busca d'una resposta a allò que podia haver estat però que no va acabar de ser, m'evadia amb el meu reproductor mp3. Hi ha estat sonant el Garden Ruins de Calexico i d'una manera incessant, gairebé compulsiva, "Deep down" la que ja s'ha convertit en la meva cançó de comiat, almenys jo, sempre més l'associaré al meu comiat.
S'anava fent fosc. No ho era del tot quan per els altaveus ens han informat que calia preparar-se per l'aterratge. Per fi em tocat terra. S'ha tornat a sentir una veu des del circuit intern de megafonia: "Benviguts a Tallin, la temparatura és de 17 graus, el cel està tapat."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada