Ha plogut molt des de la última vegada que vaig escriure aquí. A mi m'han passat bastantes coses. He començat a ordenar la meva vida, em començo a acostumar a l'estil de vida bàltic. També he tornat a atravessar una frontera, he estat gairebé una hora retingut en una espècie de llimb jurídic, el que es coneix vulgarment com a terra de ningú. He respirat a Rússia, he navegat pels canals que encerclen Sant Petersburg. He fracassat en l'intent de comprendre Peter The Great, tenia el golf de Finlàndia davant meu, aquella espessa boira i aquella brisa gelada...No vaig poder entendre que el va empenyer a actuar perseguint la magnificiènça. Potser havia dormit massa poc.
No he deixat que els dies s'esvaïssin davant meu, els he intentat aprofitar el màxim i he contemplat, astorat, resignat i impotent els descens de les temparatures. Es mantenen estables, però baixes. Sembla com si no admetessin nombres de dos digits.
I avui, després d'una tarda del tot metafísica, especulant sobre el comportament humà i les experiències, he decidit tornar a escriure. Per què la seriositat tornarà, com tornen els dies llargs i lluminosos, i amb ells el capteniment i la intransigència. És qüestió d'absències momentànies.
1 comentari:
Per què la seriositat tornarà,
com tornen els dies llargs i lluminosos,
i amb ells el capteniment i la intransigència.
És qüestió d'absències momentànies.
carai, després sembla que faig molt la pilota, però de veritat que ets un artista davant el teclat! aquest paràgraf bé podria ser un estrofa d'un poema... No cardem.
Bé segueix gaudint al màxim cada dia, cada oportunitat, tal i com estàs fent. Ja que les costums catalanes, Girona i les àguiles ja les coneixes força, i és millor aparcar els dies seriosos i rutinaris.
Endavant, una abraçada
Publica un comentari a l'entrada