Nadal sense turrons

Per si no ho sabieu, el nadal l'he passat ha Otepää. Poble pintoresc a 47 KM al sud-oest de Tartu, encara més a prop de la frontera amb Rússia. Prats immensos, abres altíssims, aigua abundant. Temperatures sota zero, neu en el dia de Sant Esteve, dies curts: Estònia durant l'hivern.

La meva vida durant el nadal, lluny de tot, a l'abast de tothom. Si més no, 7 persones em van poder veure i escoltar. El wiffi és gairebé per a tot arreu. Un cop de taxi i sóc al centre del poble. Només vaig haver de buscar un bar. Demano un café, tot i que per qualsevol mediterrani seria una cosa semblant a aigua enegrida. Desparo tot el material, des de l'adaptador a la webcam passant pels auriculars. 25 minuts i 37 segons, algun que altre problema amb la webcam, fins i tot amb la persona que s'asseia a darrere meu, no ens (auto) enganyem, som mediterranis, cridem.

En el camí de tornada, al enfilar el turonet que em portava al bell mig del no-res, comença el debat intern, dos posicions enfrontades: la sensació de que estic fent aquí i la convicció de que difílment podria ser millor. De cop, em vaig adonar que des d'abans de l'estiu hi han massa condicionals a la meva vida, tans no poden ser bons. M'havia d'afanyar a buscar una conclusió, i la vaig trobar, encara que molt probablement forçada per la urgència: tot és culpa d'aquesta provisionalitat, inconsitent i esbojarrada, que em fa comptar els minuts com si fossin hores, que m'obliga a obrlidar-me de mi mateix, que m'empeny a actuar i que de cop m'astora.

does it make sense??

El silenci regna en el passadissos del Raatusse 22. Ja només hi queden unes 15 persones entre les quals m'inclueixo. Comiats, comiats i més comiats. Esperar que arribin els nous estudiants de cara el 2on semestre, però ja no serà igual. Quan ells arribin jo ja tindré la vista posada en la tornada, que de fet ja la hi tinc. Poc a poc això va perdent tot el sentit. Sona melodramàtic, fins i tot tràgic, però no us preocupeu, moltes fites ja estan acomplertes.

Quota Número 1: No he vessat ni una sola llàgrima en els més de 5 comiats,i això que tots ells han estat especialment dolorosos. No puc deixar de preguntar-me si és que el fred bàltic s'ha emportat la meva sensibilitat(??!! ). De fet, no només no puc recordar l'últim dia que vaig veure el sol brillar sinó que tampoc puc recordar l'últim dia que vaig plorar de veritat.

Quota Número 2: "Ets una de les persones més grans que mai he conegut", em va dir abans de pujar a l'autobus. Molt probablement no tregui cap excel·lent, ni tan sols un notable, cap gesta en el meu expedient acadèmic. Però he tret una matrícula. En la Universitat de les Ciències de la vida. Si, és aquí on he estat cursant diferents matèries durant aquets casi 6 mesos.

Quota Número 3: Estic acomiadant a tothom, però qui s'acomiadarà de mi??

t'he vist

Has aparegut en els meus somnis...m'has dit, amb una inusitada franquesa, que tu faries al mateix, que m'hi llençi de caps. Quan tot ja hagi passat, com tans altres cops o com per sempre (per què amagar-ho), seré capaç de veure-ho tot clar. Si mai he estat capaç de veure-ho...si mai he pogut, si mai he estat capaç....

Però, per avui millor acabar aquí, aquest tipus de reflexions no estan permeses en el país de l'ociositat perpètua.

like brothers in a hotel bed

Cap de setmana d'advent. Poc més de dos quarts i cinc de vuit. Els carrers buits. Quina buidor. Les línes de transport públic, sempre plenes a vessar només transporten ombres. Bé, no totes, la vuit, que et deixa ben bé al davant d'un dels centres comercials de les afores encara tragina transeunts. Tots carregats de bosses, tan bon punt baixen emfilen atrefegats el camí cap a casa.
Tornant cap a "casa" en Ben Gibbard no ha deixat de cantar ni per un sol moment allò de "You may tire of me, like this December sun is setting, because I'm not the one who use to be"...
Una revelació???
Qui sap

El que estic deixant enrere

La hanseàtica Tartu ja està tot empastifada de llums i altres decoracions nadalenques. Quin fàstic. Bé, potser és una manera de suplir la manca de llum que en les darreres setmanes està arribant a uns límits insospitables. No recordo quan va ser la última vegada que vaig veure el sol. En part també és culpa meva. Estic vivint de nits i els dies són molt curts.

Però tornant a on anava. Hi vaig pensar, sempre miro de tenir-ho tot present, càlculs anticipatoris que pretenen congelar qualsevol emoció. Em vaig dir a mi mateix: "les decoracions nadalenques marcaran l'inici del compte enrere". I és ben cert, ja he passat l'ecuador de la meva estada. Només em queda aprofitar al màxim el temps.

Yes, I'm a long way from home

Avui fa tres mesos justos que vaig arribar aquí, el que vol dir que em queda menys, d'alguna manera comença la recta final. Les primeres obligacions acadèmiques comencen a marcar la meva agenda. Algunes de les quals ja les he sortejat sense massa gràcia, tot s'ha de dir. I ara mateix estic escrivent aquestes línies, amb la webcam engegada, parlant amb els amics, tota la gent que he deixat enrere i que espero...més ben dit, els espero...per què potser no penso en vosaltres cada dia, però us tinc molt presents....

Per cert moltes felicitats Carles

qui apagarà aquesta espelma??

Passen pocs minuts de les deu. Des de fa no gaire més de mitja hora és pot escoltar la remor, que irradia des de tots els apartaments i es filtra pels passadissos. Qui es pot centrar en les obligacions acadèmiques enmig d'aquesta ociositat perpètua??!!...Emocions, rialles, esllavissades

Qui apagarà aquesta espelma??

zavood

En rus, zavood significaria alguna cosa semblant a planta industrial. No acaba de ser una fàbrica en el sentit modern del terme, per què la condició indispensable per què sigui un zavood és que ha d'estar a l'aire lliure, però al mateix temps si duen a terme activitats pròpiament industrials o per ser més concrets del sector secundari.

A Tartu no en queda cap de Zavood que obeixi a la significació originaria, el que si que hi ha és un bar que, molt probablement a mode d'homenatge, porta aquest nom. Podriem dir que és, pel que fa a la música que hi sona, per els horaris i sobretot per la gent que el freqüenta, que és l'únic espai alternatiu de la ciutat. A quarts de sis els llums encara estan oberts, poc abans han entrat els últims clients...1'5 litre de cervesa 60 corones (4 euros), en els sofas són habituals, digue-m'ho des d'un punt de vista orgànic, els intercanvis de sal·liva, a la pista de ball, si és que arriba a això, les abraçades, les cues per anar al lavabo poden ser més que llargues i fer-se insuportables, el servei, pot arribar a ser caòtic.

I per què us féu una idea de la estramboticitat del local, que per cert, pot arribar a uns limits hilariants, us diré que allà m'he trobat a un Valencià, nascut a Madrid que va treballar als "carrer" durant 6 anys en el regne de Zaplana. Un norteamericà, de Seattle, company de classe d'en Ben Gibbard de Death Cab for Cutie, que fa temps a a l'espera d'obtenir un nou permís de treball per anar a Rússia, la seva autèntica passió....i parlant de passions, allà s'en desfermen moltes.

the party lines

Han passat uns quants dies des de que vaig escriure aquí per últim cop. Podria contar-los i donar un resultat exacte i/o precís, però és que em fa mal, emocionalment parlant, em fa molt de mal. Els dies s'en van, a una velocitat vertiginosa. Si, ho sé, porto prou temps en aquest planeta com per haver-me adonat ja de les fluctuacions, o si es vol la sinuositat del pas del temps. Fet que no es pot deslligar del estat d'ànim.

Aquí, amb aquest fred irreductible i constant. Amb aquesta neu que cau, qüalla i s'embrut abans de fondres del tot, deixant espai suficient per la que encara ha de caure, he començat a esbossar el que encara he de fer.

set your sight

M'ho havia proposat. Era una de les coses que tenia intenció de fer. Escriure tan bon punt caiguessin les primeres volves de neu. Finalment, ja puc posar-m'hi. Una altre fita acomplerta.

Ha estat aquesta tarda, passaven pocs minuts de les quatre . La neu ha fet acte de presència a la hanseàtica Tartu. Justament ara que m'arriben veus que em diuen que casa tenen una tardor d'allò més inusual. No ha estat res espectacular, pocs minuts, ni tan sols a qüallat, però ho he vist.

um die welt und zu rück

Qui ho havia de dir que avui actualitzaria des d'un ordinador que no és el meu. No es degut a cap indisponabilitat tècnica ans el contrari el meu ordinador està engegat, passa que està a uns quants metres d'aquí no mès de 25. Estic a l'habitació de la colònia alemanya, on a part de les interferències lingüísiques, em sento com a casa. Potser es deu a una dèria meva, la devoció per els paisos protestants, per la seva amplitud i profunditat en el pensament, la disciplina, la professionalitat, el saber fer vaja....potser es deu a altres coses, però no m'importa massa i menys avui....

Per què aqui he trobat la inspiració, o si es vol l'empenta, per tornar a escriure, ara que cada dia es fa fosc més aviat. Ara que m'en adono que aquí he vingut a estudiar....Ara que tot es va posant al seu lloc i que em sento capaç(1) de recapacitar i veure que del que estic aprenent més coses és sobre mi mateix, qui sóc, on vaig i sobretot d'on coixejo..

southern healt (i2)

Sabia que hi havia la possibilitat de tornar a caure malalt. Ara m'estic preguntat per l'extensió d'aquesta sèrie. Anem per el segon capitol i encara no he arribat al segon mes.

Ho haig de reconèixer, ara és una mica diferent,l'abatiment es superposa a les congestions, però molt em temo que, en el fons, es deu al mateix. Una lluita entre el meu cos i la meva naturalesa contra aquest clima i les seves inclemències. Sense anar més lluny, avui 6 graus tot el dia, amb una pluja incessant però d'escassa intensitat. Ja he desenfundat la jaqueta d'hivern.

I d'això que en pot resultar?? Doncs que aquesta massa orgànica composada des de grasses a calci passant per H2O repartida al llarg d'1'83 cm ens surti rebotida...i de caps al llit, una estona encara que sigui a deixar el cap en blanc.

growing up

Ha plogut molt des de la última vegada que vaig escriure aquí. A mi m'han passat bastantes coses. He començat a ordenar la meva vida, em començo a acostumar a l'estil de vida bàltic. També he tornat a atravessar una frontera, he estat gairebé una hora retingut en una espècie de llimb jurídic, el que es coneix vulgarment com a terra de ningú. He respirat a Rússia, he navegat pels canals que encerclen Sant Petersburg. He fracassat en l'intent de comprendre Peter The Great, tenia el golf de Finlàndia davant meu, aquella espessa boira i aquella brisa gelada...No vaig poder entendre que el va empenyer a actuar perseguint la magnificiènça. Potser havia dormit massa poc.

No he deixat que els dies s'esvaïssin davant meu, els he intentat aprofitar el màxim i he contemplat, astorat, resignat i impotent els descens de les temparatures. Es mantenen estables, però baixes. Sembla com si no admetessin nombres de dos digits.

I avui, després d'una tarda del tot metafísica, especulant sobre el comportament humà i les experiències, he decidit tornar a escriure. Per què la seriositat tornarà, com tornen els dies llargs i lluminosos, i amb ells el capteniment i la intransigència. És qüestió d'absències momentànies.

southern health (i1)

La meva frugalitat mediterrània i estoïca de que tan he presumit durant aquest primer mes, s'ha revelat inoperant, afegiria, d'una inusitada inoperància. He caigut a la primera de canvi. La primera baixada brusca de temparatures m'ha convertit en un sac de gèmecs, que es cargola i recargola en el llit amb les cavitats nassals embussades.

Dècimes de febre, té calent, malestar generalitzat i soletat. És dijous a la nit, tothom a sortit i qui no es reserva per l'èxode del cap de setmana.

I hom es pregunta, Marc Aureli, que vas arribar a veure mai el Bàltic?? Potser que durant aquest sis mesos passi de les nous, l'enciam i els perots vermells per endinsar-se en el món de les grasses saturades i per saturar que mantenen el cos calent. Començo entendre per què el menjar és tan asqueròs aquí. Una altre cas de l'estreta col·laboració entre la humanitat, el paissatge i el clima.

Em vaig a escalfar més aigua.

PD.- Que no us passi pel cap preocupar-vos, estic bé

Southern Grammar

Feia massa que no plovia, una mica més d'una setmana. Avui ho torna a fer. A l'apartment 470 estem expectants. Hi viuen 5 persones de diferents àrees d'Europa que no estan massa acostumats a veure neu. Haurem d'esperar pel cap baix un mes ben bo. N'hi ha que parlen de 30 sota zero, no m'ho puc ni imaginar.

Giro el cap,deixo la porta mig oberta. Tothom és benvigut per què sé que d'aquí no gaire, encara que ho vulgui amb totes les meves forces no podre, no serà el mateix. Torno a girar el cap. Totes aquestes gotes que han vingut a morir a la meva finestra em fan pensar. Gairebé un mes, però encara no. Massa poc, poquissim. Encara no m'he desempallegat dels trops, els arcaismes de la meva southern grammar, no crec que ho acabi fent tampoc.

Em perdo per les carreteres, em trobo en els mapes( i 1)

No ho veia del tot clar. Em va demanar el carnet d'identitat i va contrastar la informació amb la del passaport i la del carnet de conduir. "Com és que tens tants noms?" No sé si som ben bé els únics de tot Europa que tenim dos cognoms, el que si és cert és que per aquí el nord només en tenen un. Un cop aclarit i havent pagat la taxa de lloguer, accedeix a donar-me els claus. Som divendres, passen poc més de vint minuts de les nou del matí, tinc un vehicle i masses...masses kilometres per recórrer.
Primer destí, Viljandi (s'ha de pronunciar Viliandi). Abans d'arribar a la ciutat ens parem al llac Vörtsjärv. Inmens,el segon d'Estònia, el més gran que he vist fins aleshores. Sorra de platja, vent de component nord-oest, temperatura fresca però agradable. Els primers flaxos, aproximacions amb el zoom. Si, jo també pateixo la sindrome del turísta japonès agreujada pels components electrònics de 3era generació.
L'aigua estancada ja no dóna més de si o potser és que la conversació de després d'esmorzar s'havia quedat en punt mort. Algú la va rescatar amb una suggerència: "Per què no marxem d'aquí??"
Viljandi, a poc més de 75 km de Tartu, a uns 33km dels llacs. Petitona, acollidora, les cases de fusta, les típiques estonianes, disposades en perfecte harmonia. Les tonalitats verdes del paissatge fan la resta. I va ser aquí on vaig acomplir un dels meus propòsits del viatge a l'Europa Bàltica: entrar en una església protestant. Impactant, per no dir conmovedor. La primera imatge que em ve el cap és la de la pel·lícula Oliver Cromwell. Després recordo alguna altre cosa d'Igmar Bergam, però molt vagament. Aquelles parets tan blanques, sense cap pintura. Tampoc hi havien passadissos laterals i com no, el que més li mancaven, els confessionaris. I allà el cap em comença a donar voltes. L'esperit originari del capitalisme?? I Per què tanta austeritat?? I com afecta això a les persones?? És per això que no somriuen gaire?? El millor remei contra aquest indici d'especulació metafísica que no m'hagues reportat res no podia ser cap altre que una passejada. Tornem als paissatges gairebé monocròmics. Verd, verd i com no....verd.
Començava a ser hora d'asseure's a dinar. Entrepans, tupper ware's, llaunes de refresc. I la Natalhie em comença a nombrar el que més troba a faltar. Li contesto que jo encara no he tingut temps de pensar-hi. Menteixo????

Hora de tornar. No podem passar per el mateix camí, de fet res ens ho impedeix, però és que les ganes de veure coses que no haguem vist abans és inconmesurable.

Dissabte. Per fi, l'estartègica Narva, la última ciutat d'Estònia a escassos metres de Rússia. No agafem el camí convencional, ens desviem lleugerament per poder reseguir el llac Peisili. Increible, el segon llac més gran d'Europa. No us sé dir si era un llac o el mar. A l'horitzó l'aigua es fonia amb el cel, en teoria hi havia Rússia allà baix. Jo no hi podia veure res.

Narva, quina gran decepció. En un altre temps capdavantera, valuart de les repúbliques del socialisme real, avui és un aspectre del que va arribar a ser. Les despulles de la carcassa industrial soviètica, tota l'area metropolitana és com un cementiri del sector secundari. Rovell, marcs sense portes, vidres trencats. Aquí hi va haver molt de moviment però gairebé ningú se'n recorda.

Pel que fa a la ciutat pròpiament dita, més que la última ciutat d'Estònia és la primera de Rússia. El rus és l'idioma vehicular. Podem dividir la ciutadania en tres grups:Aturats, mafiosos o alcoholics perduts. Us ho confesso, vaig passar por.

Per passar el mal tràngol vam decidir anar a veure el bàltic, la meva segona assignatura pendent. El vaig acabar veient a Joesu i fins i tot vaig deixar que m'acariciés els peus.

El dia s'esvaïa.

Un gran moment, tant que em temo que ho recordaré sempre més.

Raatuse 22 (i 2)

A mi no em fa res que l'ascencor no funcioni. He viscut fins fa ben poc en un àtic d'un edifici que mai n'ha tingut. En canvi, la Sinni arriba esbufegant al 4rts pis. Com Estònia, Finlàndia no es caracteritza per ser un dels països més muntanyosos d'Europa, almenys en la zona on ha crescut.

M'acabo d'acomiadar d'ella i sense haver pogut entrar del tot la clau en el pany, sento un erupte d'un volum descomunal. No podia ser cap atre que en Wolfrang, la cabra tirolesa. Pur nervi, energia en constant moviment. Des d'un poble perdut entre al fronera d'ALemanya i Àustria passarà tot un any acadèmic a Tartu per aconseguir els credits que li falten per obtenir el grau en mestre d'educació física. Per cert, cada dia estic més convençut que va arribar a Tartu corrents o potser saltant.

Està assentat al menjador, on sorprenent regna el silenci. La situació s'ho val, hi ha una partida de pòquer en joc. Sobre la taula, unes quantes cartes, 187 corones i set llaunes de cervesa. Asseguts en Wolfrang i en Gevin.

Em sorprén veure'l. Seriós però afable al mateix temps, intorvertit però tampoc en excés, sempre troba algunes paraules per inercanviar, i tranquil, molt tranquil. Aquella tarda me l'he trobat al pont que porta a la Raeskoja plats. Tornava del Tustu Teatrimaja, on després de fer cua durant 35 minuts ha vist com penjaven al cartell de "sold out". Jo anava al Wilde café, a passar una estona. Em pregunta què tal la tarda i li responc la veritat, que el Wilde estarà tancat tot el cap de setmana i m'he quedat amb les ganes. Somriure de complicitat. Deu ser per aixo que ens portem tan bé.

I les 187 corones que van cap a la cartera d'en Gevin. I en Sergio ja té apunt els fussilli. En Pierre surt de la seva habitació, ens demana que no fem massa soroll. Passen 27 minuts de la una de la matinada, demà té classe a les 8.

Un dimecres qualsevol.

Raatuse 22 (i 1)

El Raatuse 22 no només és un dels carrers més importants de Tartu sinó que és el nom de la residència on m'estic i m'estaré durant aquest 6 mesos. L'equivalent gironí sería el carrer de la rutlla però molt menys densament poblat, urbanitzat i transitat. 6 pisos, uns 20 apartaments per pis, 6 persones per apartament. El meu el 470, i en aquest l'habitació 3.

Passen poc més de 8 minuts de les 7. N'hi ha qui ja s'està fent el sopar, jo encara no m'he acostumat aquest timings, menjo quan tinc gana i així em va. Algu truca a la porta, és en Christian. Natural de Finlàndia, ha acabat a Tartu per fer realitat el seu somni, estudiar medicina. Al seu país natal és molt, o més ben dit massa car i complicat. La mobilitat d'estudiants en busca d'una nota de tall més asequible tampoc és prerrogativa nostre.

En Thibou, francès tot ell, està cuinant, casi ni s''ha molestat. Ha assentit amb el cap. Té molts problemes amb la llengua, més que jo diria que ja és dir!!!!! A vegades el lèxic, la semàntica i la gràmatica l'abandonen i no sap com reaccionar, em fa pensar amb en Harpo Marx. Diria que s'anyora molt. Es passa gairebé els vespres a la seva habitació, parlant amb la seva família i amics.

I sense trucar acaba d'entrar la Karin, Austríaca i estudiant d'econòmiques, està com una cabra, tan riallera i inquieta no sembla pas haver crescut en un ambient de pietisme protestant. Sempre en porta alguna de cap. Diu a tothom que ha vingut a l'Europa Bàltica per enfrontar-se a noves experiències acadèmiques. A mi però, m'ha confessat que ha vingut a oblidar.

Si en el fons som tan iguals

Tancant el primer cercle

Torna a estar tapat i aquest cop plou amb més ganes, amb més força. La treva només va durar unes quantes hores ahir, suficients per passejar...i quin passeig!!!!!!! del casc antic de la ciutat, al barri de les cases de fusta per acabar estirat (i rendit) al bell mig d'un dels molts parcs que hi han dispersos per la ciutat.

El primer diumenge a Tartu, entre la impotència de no trobar les paraules per traduïr els meus pensaments i l'autocomplaença de sentir-me orgullós de no fer res. Fou culpa de la treva?! O potser d'un mal despertar després d'una migdiada en un llit d'herba?! La veritat, ni m'importa, era el meu primer diumenge.

fiske for älla

Fa dos dies que els raigs de sol no em desperten al matí, més que res per què des de dimecres que tot està molt tapat. No acabava de ploure, ho fa intermitentment i amb escassa intensitat. Però aquesta climatologia té un efecte invers al esperat vers el meu estat d'ànim. No m'he deprimit, ans el contrari, em passo el dia regalant somriures. Potser per què ja conec a gent de tots els països d'Europa, des d'Hongria a Bielorússia pasant per Xipre.

Sigui com sigui, ja estic passant l'estat d'impass dels primers dies. ja tinc un compte corrent al Hansapank, un tarjeta SIM amb número estonià pel mòvil....però va haver-hi un moment que, indefectiblement, va marcar el pas d'un estat a l'altre. Va ser ahir al matí, al Mämmam Café, on em vaig fumar l'últim ducados

Els primers passos

Avui ha estat el primer cop que he obert els ulls a Tartu, a l'habitació 472 de Raatusse 22. El que m'ha despertat no han estat raigs de sol que entraven per la finestra, (el dia està tapat avui) sinó el soroll de les màquines d'uns obrers de la construcció. Em pensava que això de ser un país en permanent construcció només era prerrogativa nostre. Al treure el cap per la finestra he vist que era una simple reparació.

Acabava de deixar enrere la meva primera nit com estudiant erasmus de ple dret. "Partying out", en un bar gegant on serveixen unes gerres de cervesa proporcionals a les dimensions del local. I allà doncs algu aboslutament nou per mi, gent que t'entra a la primera, amb els qui t'has d'introduir amb un idioma que no és el teu. Però t'ho has de prendre amb calma. Al cap i a la fi, és un joc d'igual a igual, ningú parteix amb avantatge. Tothom és nou al país i tothom ha vingut a fer més o menys al mateix. Crec que vaig estar a l'alçada de les circumstàncies, bàsicament per què havia assumit això.

I la meva aventura a Tartu comença a prendre forma, amb les primers personatges, en Sergio el meu company d'habitació i qui m'introdueix per tot arreu, francesos, alemanys, finnesos, polacs, txecs....

Una Europa molt jove

Tartu, la ciutat dels bons pensaments

L'eslogan que publicita Tartu com a destinació turística resa així: " Tartu, the city of the good thoughts". La segona ciutat més important d'Estònia, on he acabat arribant al voltant de la 1 d'aquest migdia.

He estat dues hores en un autobus, recorrent el 185 km que separant Tallinn de Tartu. Una línia recta com mai havia vist abans, no recordo haver traçat cap corva en tot el trajecte. I em podeu dir que a l'AP-7 tampoc hi ha cap corva pronunciada i jo us diré que si, evidentment, però és que tampoc ens em aturat en cap moment ha pagar un peatge.

La carretera travessa camps immensos, verds....molt verds, al horitzó arbredes que s'intuïen enormes i frondoses. Només hem passat per dos pobles, si arriben a això.

Se m'han obert el ulls del tot quan he vist que quedaven 10 km per arribar. Primer naus industrials aïllades, després cada cop més juntes, barrejant-se amb concessionaris d'automobils, tallers...el senyal indefectible que la ciutat estava a tocar.

I de cop, la facultat de medicina, una església ortodoxa, un centre comercial.....em faig la primera imatge de Tartu: la perfecte comunió entre modernitat i tradició, potser un miratge fruit de l'emoció. Al cap i a la fi, tampoc em preocupa tant, tinc uns qunats dies per dir-vos el què.

Un impass, Tallinn de nit

Ja hi sóc, per fi aquest blog comença a tenir sentit. Escric des de Tallinn, la capital del regne, on deixaré que s'acabi d'esvaïr aquest 28 d'Agost, el dia que he sobrevolat Europa.

Potser hauria de començar per explicar com ha estat el primer vol de la meva vida, però no crec que sigui convenient i menys aquí.

El que m'ha fet més gràcia han estat els companys de viatge, mai havia estat envoltat de tants de rossos i rosses, pell ben vermella gairebé escaldada si no ho estava del tot, alguna samarreta del Barça per els més petits i un llibre de receptes "Parar hacer Tapas" per a ella. Em costa tan descriure les fesonomies, no són del tot de l'est, tampoc escandinaus, si que tenen algu de russos però no massa o com a mínim no és el que més destaca. Qui destacava en aquell vol era jo. No en va, al abandonar l'avió l'hostessa m'ha dit: "aaadios"

Ja havia processat bastantes coses quan he decidit invertir les 3 hores i mitja llargues de vol que quedaven en "La revolucion y nosotros que la quisimos tanto" de Dany Cohn-Bendit i quan em bloquejava amb tan de perfil polític, realitats socials i divagacions en busca d'una resposta a allò que podia haver estat però que no va acabar de ser, m'evadia amb el meu reproductor mp3. Hi ha estat sonant el Garden Ruins de Calexico i d'una manera incessant, gairebé compulsiva, "Deep down" la que ja s'ha convertit en la meva cançó de comiat, almenys jo, sempre més l'associaré al meu comiat.

S'anava fent fosc. No ho era del tot quan per els altaveus ens han informat que calia preparar-se per l'aterratge. Per fi em tocat terra. S'ha tornat a sentir una veu des del circuit intern de megafonia: "Benviguts a Tallin, la temparatura és de 17 graus, el cel està tapat."

Sempre es comença des d'algun lloc

Comença l'aventura....

Estic massa espés per intentar articular algun discurs coherent....masses emocions.

Tornaré a escriuré quan estigui a 3111 km d'aquí, potser m'haurà passat tot.

Més que una introducció, una justificació

Diuen que els viatgers infatigables es mouen pel món amb un quadern. És on hi anoten o fins i tot dibuixen allò que més els impacta. El que creuen indispensable retenir per anticipar-se o prevenir-se d'una possible traició de la memòria, per no quedar-se orfes d'un temps, uns moments que han estat seus. Em disposo a imitar-los, o si es vol a emular-los. Més que res per què estic apunt de començar a viatjar.
Em poso a escriure aquí per diverses raons. La de fons potser és allò que s'ha descrit com l'imperatiu de la modernitat, estar a l'alçada dels temps. Avui gràcies a aquesta xarxa de xarxes que es diu internet, la comunicació, o més ben dit, l'intercanvi d'informació és més fàcil. El que em porta a la raó més important per la que he començat aquest blog. Per explicar-vos com em van las coses o què és el que més em xoca, o simplement per descriure els indrets que vaig visitant.
En definitva, per com se'n surt aquest noi que ha crescut a prop del mediterrani durant aquest gairebé sis mesos a l'Europa Bàltica